Un viaje desde el terror y la violencia más salvajes a la concordia y la esperanza.
Lo propone Dominique Lapierre (París, 1931) en su último libro, que, como todos los suyos, entra directo a la categoría de 'best seller'. Se titula 'Un arco iris en la noche' (Planeta) y es un recorrido de casi cuatro siglos en el que el escritor analiza las claves de un sistema que horrorizó al mundo, el régimen segregacionista de Sudáfrica.
Un horror alentado por los calvinistas que llegaron a ese rincón del globo en 1652 sintiéndose el pueblo elegido. El oprobioso régimen racista germinó en el siglo XX y sólo acabaría en 1994, tras un proceso milagroso que Lapierre compara con la Transición española. El apartheid fue, como el nazismo, un sistema maléfico y perverso que se cobró en seis décadas decenas de miles de vidas. Se le pudo poner fin gracias a la figura de un gigante sin par, Nelson Mandela. Una figura que Lapierre idolatra, que equipara a la de Mahatma Gandhi, y que sabe «irrepetible».
¿Cómo nace su interés por Sudáfrica y el apartheid?
Un amigo me habló de Helen Lieberman «una Teresa de Calcuta sudafricana». Me interesó la historia de esta mujer blanca, esposa de un conocido abogado de Ciudad del Cabo, que lo dejó todo para batallar contra el apartheid y desafiar sus leyes. Teresa de Calcuta hizo cosas magníficas, pero jamás arriesgó su vida. Helen sí. Cada día entraba con su coche en los suburbios negros desafiando a la muerte. Y lo hacía para aliviar el sufrimiento de los negros en lo más oscuro de la noche del apartheid. Seguí la historia de esta heroína -cuya fundación recibirá parte de los derechos del libro- y acabé interesado por el origen del apartheid y la historia de un país fascinante que recorrí durante tres años. Sin ella no hubiera escrito este libro, que es la historia de un milagro; un viaje de la tiranía del odio a la concordia.
¿Hasta dónde se remonta?
A la llegada en abril de 1632 de un grupo de jardineros holandeses al extremo meridional africano. Protestantes calvinistas que se creyeron el pueblo elegido de Dios. Decidieron llevar una vida aparte de los negros que lo poblaban. Más adelante aparecieron oro y diamantes y llegaron los ingleses. Los bóers holandeses batallaron contra los británicos y radicalizaron su mundo afrikaner, con identidad, lenguaje, cultura propias. Fue el germen del diabólico apartheid, que duró 60 años. Cinco millones de blancos tratando de aislar a 25 millones de negros.
Sin Nelson Mandela ¿se habría acabado con ese horror?
Quizá no. No tendremos otro como él. Es una figura irrepetible, un gigante del tamaño de Gandhi. Tras 27 años de cárcel y tortura fue capaz de evitar un derramamiento de sangre. Unió a negros, blancos y mestizos con mensajes de tolerancia y concordia. Instó a todos los sudafricanos a unirse en 'un país del arco iris donde todas las razas caminen juntas' en vez de apelar a la venganza. De esa frase sale el título. Es un ser excepcional. A su toma de posesión presidencial en 1994 invitó al fiscal y al juez que lo condenaron. Dio al mundo una lección de generosidad y grandeza. Condujo un proceso que tiene bastante que ver con la Transición en España.
¿Dónde están las semejanzas?
Sudáfrica se enfrentó tras el apartheid a problemas muy parecidos a los que afrontó España tras acabar con el régimen franquista. La reconciliación era necesaria para pasar de forma pacífica de la dictadura a la democracia, y fue un ejemplo para el mundo. España no tuvo la suerte de tener un Mandela, pero la ausencia de un baño de sangre en su transición fue un ejemplo magnífico para Sudáfrica.
¿Aún cree en el ser humano?
Sí. Hay horror, pobreza y dolor, pero hay gente como Mandela, Helen Lieberman o el doctor Barnard, capaz de colocar el corazón de un blanco a un negro. Hay futuro para Sudáfrica y para todo el mundo.
Un viatge des del terror i la violència més salvatges a la concòrdia i l'esperança.
Ho proposa Dominique Lapierre (París, 1931) al seu últim llibre, que, com tots els seus, entra directe a la categoria de 'best seller'. Es titula 'Un arc de Sant Martí en la nit' (Planeta) i és un recorregut de gairebé quatre segles en el qual l'escriptor analitza les claus d'un sistema que va horroritzar el món, el règim segregacionista de Sud-àfrica. Un horror encoratjat pels calvinistes que van arribar a aquest racó del globus el 1652 sentint-se el poble elegit.
L'oprobiós règim racista va germinar el segle XX i només acabaria el 1994, després d'un procés miraculós que Lapierre compara amb la Tansició esanyola. El apartheid va ser, com el nazisme, un sistema malèc i pervers que es va cobrar en sis dècades desenes de milers de vides. Se l va poder posar fi gràcies a la figura d'un gegant sense parell, Nelson Mandela. Una figura que Lapierre idolatra, que equipara a la de Mahatma Gandhi, i que sap «irrepetible».
Com neix el seu interès per Sud-àfrica i l'apartheid?
Un amic em va parlar d'Helen Lieberman «una Teresa de Calcuta sud-africana». Em va interessar la història d'aquesta dona blanca, esposa d'un conegut advocat de Ciutat del Cap, que ho va deixar tot per batallar contra l'apartheid i desafiar les seves lleis. Teresa de Calcuta va fer coses magnífiques, però mai no va arriscar la seva vida. Helen sí. Cada dia entrava amb el seu cotxe als suburbis negres desafiant la mort. I ho feia per alleugerir el sofriment dels negres en el més fosc de la nit de l'apartheid. Vaig seguir la història d'aquesta heroïna -la fundació de la qual rebrà part dels drets del llibre- i vaig acabar interessat per l'origen de l'apartheid i la història d'un país fascinador que vaig recórrer durant tres anys. Sense ella no hauria escrit aquest llibre, que és la història d'un miracle; un viatge de la tirania de l'odi a la concòrdia.
Fins on es remunta?
A l'arribada l'abril de 1632 d'un grup de jardiners holandesos en l'extrem meridional africà. Protestants calvinistes que es van creure el poble elegit de Déu. Van decidir portar una vida a part dels negres que el poblaven. Més endavant van aparèixer or i diamants i van arribar els anglesos. Els bòers holandesos van batallar contra els britànics i van radicalitzar el seu món afrikaner, amb identitat, llenguatge, cultura pròpies. Va ser el germen del diabòlic apartheid, que va durar 60 anys. Cinc milions de blancs tractant d'aïllar 25 milions de negres.
Sense Nelson Mandela s'hauria acabat amb aquest horror?
Potser no. No en tindrem cap altre com ell. És una figura irrepetible, un gegant de la mida de Gandhi. Després de 27 anys de presó i tortura va ser capaç d'evitar un vessament de sang. Va unir a negres, blancs i mestissos amb missatges de tolerància i concòrdia. Va instar tots els sud-africans a unir-se en 'un país de l'arc de Sant Martí on totes les races caminin juntes' en comptes d'apel·lar a la revenja. D'aquesta frase surt el títol. És un ésser excepcional. A la seva presa de possessió presidencial el 1994 va convidar el fiscal i el jutge que el van condemnar. Va donar al món una lliçó de generositat i grandesa. Va conduir un procés que en té bastant que veure amb la Transició a Espanya.
On són les semblances?
Sud-àfrica es va enfrontar després de l'apartheid a problemes molt semblants que va afrontar Espanya després d'acabar amb el règim franquista. La reconciliació era necessària per passar de forma pacífica de la dictadura a la democràcia, i va ser un exemple per al món. Espanya no va tenir la sort de tenir un Mandela, però l'absència d'un bany de sang en la seva transició va ser un exemple magnífic per a Sud-àfrica.
Encara creu en el ser humà?
Sí. Hi ha horror, pobresa i dolor, però hi ha gent com Mandela, Helen Lieberman o el doctor Barnard, capaç de col·locar el cor d'un blanc a un negre. Hi ha futur per a Sud-àfrica i per a tot el món.